Ja no puc mirar la tele tranquil·la. És ben cert que uns dels moments més agraïts del cap de setmana, després de dinar, és posar-se a mirar la tele. No és que esperi que em sorprengui cap dels programes que fan, però sempre tens l'esperança de que facin les funcions de somnífer i puguis acabar fent una migdiadeta ben merescuda. Tot sovint, la meva filla m'acompanya en aquesta pràctica. Se seu al meu costat, intercanviem algun comentari sobre quin canal és el més adeqüat a la nostra finalitat, embastem quin és el plan de cap de setmana, ens anem relaxant i patam! De cop i volta, com aquell que no vol la cosa, la "nena", (divuit anyets acabats de fer) em deixar anar un comentari o una pregunta d'allò més trandescental. La d'avui, ni més ni menys ha estat; "mama, tu què en penses de legalitzar el ventre de lloguer?"
Que què penso de legalitzar el ventre de lloguer?! Totes les alarmes del meu cervell s'han posat en vermell. No pas perquè jo cregui que la meva filla s'hagi de plantejar la possibilitat de llogar cap part del seu cos. Almenys jo l'he educat perquè tingui altres maneres de guanyar-se la vida, però també li he recalcat que mai pot jutjar les decisions alienes sense tenir una visió molt oberta del món i de les circumtàncies de la vida. M'he posat en alerta perquè una resposta qualsevol a una pregunta com aquesta pot afectar la meva imatge com a mare. I m'explico. Resulta que "els testos retiren a les olles", i quan jo era adolescent també tenia la costum d'assaltar a la meva mare amb qüestions trandescentals en els llocs i moments menys previnguts, ho haig d'admetre, però,el què més greu em sabia era rebre per resposta un; "ja ho sabràs quan sigui més gran" o "això ja t'ho explicaran a l'escola". Val a dir que eren altres temps i que la meva mare havia estat educada en un altre entorn. Però això, en aquell moment en que jo necessitava una resposta, no l'excusava d'haver-me pogut donar la seva opinió fos quina fos.Han passat molts anys i encara sento una buidor a l'estòmag al pensar que jo creia que la meva mare, o bé no tenia un criteri propi o pel contrari, no li semblava que la seva "nena" estés prou preparada per rebre segons quina mena d'informació.
La resposta a la pregunta de la meva filla ha estat, sense cap mena de dubte i de manera egoista, una satisfacció per mi, una manera de poder deixar oberta una porta per tal que hi pugui accedir sense recança, i això em fa feliç.
Ara bé, tinc totes les alarmes disposades a activar-se, i ara ja ho sé, fins i tot en els moments menys esperats. Mirar la tele ja no serà seguretat d'excloure qüestions trascendentals fins que de reull vegi que la migdiada ha calmat les necessitats més impacients de la meva "nena".
