dissabte, 11 de gener del 2014

SOTRACS
 
 Ja no puc mirar la tele tranquil·la. És ben cert que uns dels moments més agraïts del cap de setmana, després de dinar, és posar-se a mirar la tele. No és que esperi que em sorprengui cap dels programes que fan, però sempre tens l'esperança de que facin les funcions de somnífer i puguis acabar fent una migdiadeta ben merescuda. Tot sovint, la meva filla m'acompanya en aquesta pràctica. Se seu al meu costat, intercanviem algun comentari sobre quin canal és el més adeqüat a la nostra finalitat, embastem quin és el plan de cap de setmana, ens anem relaxant i patam! De cop i volta, com aquell que no vol la cosa, la "nena", (divuit anyets acabats de fer) em deixar anar un comentari o una pregunta d'allò més trandescental. La d'avui, ni més ni menys ha estat; "mama, tu què en penses de legalitzar el ventre de lloguer?"
Que què penso de legalitzar el ventre de lloguer?! Totes les alarmes del meu cervell s'han posat en vermell. No pas perquè jo cregui que la meva filla s'hagi de plantejar la possibilitat de llogar cap part del seu cos. Almenys jo l'he educat perquè tingui altres maneres de guanyar-se la vida, però també li he recalcat que mai pot jutjar les decisions alienes sense tenir una visió molt oberta del món i de les circumtàncies de la vida. M'he posat en alerta perquè una resposta qualsevol a una pregunta com aquesta pot afectar la meva imatge com a mare. I m'explico. Resulta que "els testos retiren a les olles", i quan jo era adolescent també tenia la costum d'assaltar a la meva mare amb qüestions trandescentals en els llocs i moments menys previnguts, ho haig d'admetre, però,el què més greu em sabia era rebre per resposta un; "ja ho sabràs quan sigui més gran" o "això ja t'ho explicaran a l'escola". Val a dir que eren altres temps i que la meva mare havia estat educada en un altre entorn. Però això, en aquell moment en que jo necessitava una resposta, no l'excusava d'haver-me pogut donar la seva opinió fos quina fos.Han passat molts anys i encara sento una buidor a l'estòmag al pensar que jo creia que la meva mare, o bé no tenia un criteri propi o pel contrari, no li semblava que la seva "nena" estés prou preparada per rebre segons quina mena d'informació. 
La resposta a la pregunta de la meva filla ha estat, sense cap mena de dubte i de manera egoista, una satisfacció per mi, una manera de poder deixar oberta una porta per tal que hi pugui accedir sense recança,  i això em fa feliç.
Ara bé, tinc totes les alarmes disposades a activar-se, i ara ja ho sé, fins i tot en els moments menys esperats. Mirar la tele ja no serà seguretat d'excloure qüestions trascendentals fins que de reull vegi que la migdiada ha calmat les necessitats més impacients de la meva "nena".


dissabte, 11 de maig del 2013

QUE NO ENS TOQUIN LA LLENGUA!!!

La Nuri, la meva amiga, companya i una de les persones amb l'ànima més neta i noble que conéc.
La Nuri sempre té una visió molt global dels aconteixemets diaris i dels temes que afecten a allò que ens preocupa i ens toca d'aprop. Ja sigui el resultat del Barça a la lliga, les darreres declaracions del polític espanyol de torn, o bé, les intencions del nostre govern per pal.liar la crisi.
El divendres, la Nuri, em va fer veure que a partir d'ara, hem de refer el nostre currículum, -"hi hem d'incloure el LAPAO"- em diu. "I el LLEPA (llengua espanyola parlada aquí)"- hi afegeix.
Em va fer gràcia, al principi, perquè després vaig coincidir amb ella de que realment al nostrecurrículum hi hauríem d'incloure, (deixant a part el francés, anglés, i demés llengües útils alhora deimpressionar en la sol.licitud d'una feina.):
 
Català, mallorquí o balear (ara nó sé com en diuen), valencià, lapao, llepa, castellano, andaluz (amb diversos dialectes, malagueny, sevillà, cordovès,..) extremenyo, leonés, madrilenyo, riojano, aragonés de l'Oest, murciano,..venezolano, colombiano, peruano, paraguayo, puerto riquenyo, mexicà, argentí oriental, argentí occidental (l'argentí central em costa més d'entendre) i una mica de filipino.
 
Suposem que reformaran d'urgència la constitució intocable, per tal de protegir les llengües minoritàries de la península .És a dir totes. Perquè després de fer la diferenciació entre totes les diverses llengües que no estaven reconegudes, hem arribat a la conclusió que la llegua majoritària a espanya deu ser el marroquí.
 
Que no ens toquin la llengua!!!

diumenge, 5 de maig del 2013

Als matins, mentre em dutxo escolto la ràdio per posar-me al corrent de les noticíes del dia. Fins aquí cap novetat. Mentre es va configurant el rosari d'aconteixements esdevinguts o per esdevenir, l'emisora que tinc sintonitzada hi va incloent comentaris de periodístes, col.laboradors i fins i tot del conductor del programa. Tampoc és novetat que mentre escolto la ràdio, el meu cervell va organitzant els meus d'esdeveniments i això fa que moltes de les ones radiofòniques m'arribin amb un soprenent "que ha dit ara el de la ràdio?"
Fa un parell de díes mentre pensava com organitzar l'economia familiar, em va quedar retinguda al cap l'afirmació del locutor de l'emisora afirmant que "la Independència comença per la llibertat individual".
La frase em va agradar. La independència també, tota. La llibertat, per suposat, en faig el meu standart. Però la reflexió a  on em va portar va anar més enllà. Què és primer, la independència o la llibertat? És la llibertat que ens fa independents? És ser independents que ens pot portar a ser lliures?
I llavors em vaig adonar de la poca llibertat que disposem. De la poca llibertat que nosaltres, l'espècie humana, ens hem reservat.
Hem creat patrons de conducta, d'imatge, de moralitat. Patrons de convivència, de familia, fins i tot d'amor.
Status socials, dictadures amagades, xenofòbies consentides, racismes tolerats, guerres convingudes, morts pactades. No som en absolut lliures. La nostra economia en mans dels bancs. Ningú pot evitar tenir els diners en una d'aquetes entitats.
La nostra salud gestionada amb protocols que garanteixen un tractament que ni de bon tros compensa els diners que hi hem invertit, ni tan sols garanteix un vellesa digna.
La nostra educació condicionada al poder adquisitiu dels pares, o en el millor dels casos a la carrera universitària menys privatitzada.
Els governs romans deien que per dominar al poble, aquest havia de ser ignorant i malalt. La feblesa ens fa somisos. No som lliures. No podem ser individus independents.
La única sortida que em ve al cap és una revolució. I tampoc no estic segura de sí aquesta sol.lució no seria també conduïda per objectius ja pactats.
Disculpeu el meu desànim, fruit potser, de la meva poca atenció als comentaris radiofònics. Estic segura que el locutor del programa que m'acompanya en les meves dutxes matutines feia una reflexió molt més optimista que la meva.

dimecres, 6 de març del 2013

El meu proposit

El meu proposit és ben senzill.
Mira de ser constant i ser feliç. O potser hauria de ser feliç per tal de ser constant. Una cosa deu anar lligada amb l'altre, jo crec.
Ho dic, perqué quan em sento feliç aconsegueixo la constància en molts aspectes de la meva vida i alhora quan sóc constant em sento molt feliç.
Però que passa quan una de les dues coses es trenca. Ostres! és com un castell de cartes que cau sobtadament. I com costa tornar-lo a aixecar...la mare que em va parir!
bé, sempre hi han elements que et poden ajudar, una bona música, una bona companyia, una bona peli, un passeig arran de mar, una conversa agradable. Si, crec que tampoc és tan difícil tornar a aixecar el castell, que no tremoli els pols i que l'ànima estigui en pau.

Música: els concerts de Brandenburg

Peli: El cielo sobre Berlin (Wim Wenders)

Passeig: Camins de ronda de la Costa Brava

Companyia: Persona amb sensibilitat inteligent.