diumenge, 5 de maig de 2013

Als matins, mentre em dutxo escolto la ràdio per posar-me al corrent de les noticíes del dia. Fins aquí cap novetat. Mentre es va configurant el rosari d'aconteixements esdevinguts o per esdevenir, l'emisora que tinc sintonitzada hi va incloent comentaris de periodístes, col.laboradors i fins i tot del conductor del programa. Tampoc és novetat que mentre escolto la ràdio, el meu cervell va organitzant els meus d'esdeveniments i això fa que moltes de les ones radiofòniques m'arribin amb un soprenent "que ha dit ara el de la ràdio?"
Fa un parell de díes mentre pensava com organitzar l'economia familiar, em va quedar retinguda al cap l'afirmació del locutor de l'emisora afirmant que "la Independència comença per la llibertat individual".
La frase em va agradar. La independència també, tota. La llibertat, per suposat, en faig el meu standart. Però la reflexió a  on em va portar va anar més enllà. Què és primer, la independència o la llibertat? És la llibertat que ens fa independents? És ser independents que ens pot portar a ser lliures?
I llavors em vaig adonar de la poca llibertat que disposem. De la poca llibertat que nosaltres, l'espècie humana, ens hem reservat.
Hem creat patrons de conducta, d'imatge, de moralitat. Patrons de convivència, de familia, fins i tot d'amor.
Status socials, dictadures amagades, xenofòbies consentides, racismes tolerats, guerres convingudes, morts pactades. No som en absolut lliures. La nostra economia en mans dels bancs. Ningú pot evitar tenir els diners en una d'aquetes entitats.
La nostra salud gestionada amb protocols que garanteixen un tractament que ni de bon tros compensa els diners que hi hem invertit, ni tan sols garanteix un vellesa digna.
La nostra educació condicionada al poder adquisitiu dels pares, o en el millor dels casos a la carrera universitària menys privatitzada.
Els governs romans deien que per dominar al poble, aquest havia de ser ignorant i malalt. La feblesa ens fa somisos. No som lliures. No podem ser individus independents.
La única sortida que em ve al cap és una revolució. I tampoc no estic segura de sí aquesta sol.lució no seria també conduïda per objectius ja pactats.
Disculpeu el meu desànim, fruit potser, de la meva poca atenció als comentaris radiofònics. Estic segura que el locutor del programa que m'acompanya en les meves dutxes matutines feia una reflexió molt més optimista que la meva.

Cap comentari:

Publica un comentari